Els seus pètals són tres pinzellades
de vermell passió,
insolents i fràgils de paper seda,
però lluents com de celofan.
El tall verd marida altiu amb la corol·la,
de color complementari; petita caçola
que bull arròs amb safrà.
L’aire la maltracta, ella es revela.
Mil roselles fan una dansa àrab
delicada i vital.
Mil roselles no volen morir
sense lluir perennes en l’esperit ferit
de qui les sent partir.
Les boires del pensament
i les ungles daurades
que subjecten el cor,
anhelen ser il·luminades
amb l’espelma del vers.
És posar mots de pedra
a la fosca realitat.
És buidar la mar
i veure l’iceberg sencer.
Parlar, desxifrar i escoltar-se.
És pujar un cim i veure els núvols.
Esculpir sentit amb la metàfora,
metàfora que és àngel missatger
entre cor i paraula,
entre paraula i cor.
Desconozco quien ser
en una realidad que desconozco.
He llegado a una conclusión sentida,
pero no es muy compartida.
El secreto, en un universo
que tiende a la autoconciencia,
ha de tener su razón.
No debe ser otra cosa
que despertar de lo sesgado.
Debe ser más importante
superar los límites de lo oscuro
que llegar a la luz.
En este tiempo, la superación
es el motor de progreso.
No se puede obtener el todo
sin realizar los pasos necesarios.
El camino es santo,
la llegada no es un fin,
es la consecuencia.
Lo divino debe recrearse
para perpetuarse.
Passats uns anys la vida es clona.
Un esdeveniment nou té la seva parella
enfonsada en la memòria,
i de cop aquesta relació reneix amb força.
La vida recorreguda entre els dos extrems,
que ara es repeteixen,
sembla tenir el rellotge espetllat,
el temps s’ha exhaurit de cop
i els anys moren fulminats en l’aridesa que resta
quan tot ha esdevingut massa ràpid,
sense espai a redreçar les onades de la mar.
Que ara és mar quieta i no corrent de riu.
Sigui un casament, un comiat, un tràngol
o un fet rellevant personal;
els moments afins comprimeixen la vida,
com si dues estacions de tren comuniquessin sense vies.
Admirar la bondat,
mirar la terra serena,
lluitar per lo desconegut,
estimar l’ànima eterna.
Viure i somriure,
els estels amaguen la llum
engolida al seu cor,
dolç i tremolós.
Blog de Poesia de Jordi Querol 