Poemes en català en VeusdAvui
La pell mor sense aire
com la llum viu en el buit.
Les espelmes ploren
llàgrimes de cera als carrers.
Ella havia desaparegut.
Mesos mes tard vaig
trobar un conegut que em va dir
que treballava, en una cafeteria.
La vaig trobar, portava el cabell recollit,
la feina era intensa. No semblava ella.
Em va recordar el final de Lolita
o de Eugeni Oneguin.
El president surt per tv3 a les nou.
Un esglai em recorre el cos.
Havia descobert
que les veritables paraules
no es graven sino al cor,
les altres sense arrels,
moren oblidades.
Un gest, un silenci,
poden despullar els mots muts.
I un gest, una mirada
poden gravar fins els ossos
una veritat que és indestructible.
El cor té una llavor
que es nudreix de la certesa
i creix fins cobrir tot el cos,
la ment, les vîsceres.
Paraula certa,
paraula que resta alerta.
El sentiment
adreça una fletxa al cervell,
que mata la incertitud.
Què és la venjança?
Tu em fas mal
i jo et faig mal.
És un cercle viciós.
Però per que et faig mal?
No milloro la meva situació,
canvia el meu estar mental,
t’he fet mal I ara ja saps
que no em pots fer mal sense resposta.
Però si no et faig mal
no empitjoro la situació.
Puc defensar me posant en evidència
la teva maldat.
Més gent estarà al meu favor
i en contra teva.
Cadascú és esclau dels seus pecats.
(amb la lleí del karma es poden alliberar).
Raons lògiques, psicològiques i espirituals.
LA PAU ÉS EL CAMÍ
Havia canviat per dins
però la roba que portava era vella.
Els amics ja no la comprenien,
ella tampoc a ells.
Deien que s’havia tornat massa sèria.
Ella no tenia ganes de dissimular,
ho va enviar tot a engegar.
Ara era amiga del silenci,
dels marges de les pàgines i els camins,
dels núvols baixos que acaronen la terra
i no amaguen el paissatge des de la carena,
de la gent humil i generosa,
que se sap fràgil
com una fulla despresa de l’arbre,
de la tranquilitat, la pau
i de viure desinteressadament
els dies i les nits.
Doncs allò que podia trobar
és més gran
que allò que podia buscar.
Lenta com la sàvia
la quietud s’enfonsa per les arrels,
la foscor del silenci esculp el sentit,
els parèntesis esdevenen finestres.
No vui paraules, ni música ni passatemps.
Escoltat sense cap anhel,
contempla la llum que il.lumina la buidor,
la llum és qui observa,
la buidor és la no identificació.
Apareixerà un nou món al convertir
la manera de veure les coses
en objecte observat sense identificació.
Blog de Poesia de Jordi Querol 