Sento la llibertat d’escriure,
ara mateix, com un astrònom
encegat pels dubtes de la nit,
i il·luminat per la certesa dels estels.
Però no miro cap enfora
sino l’univers reflectit
al mirall de mi mateix.
Amb temps l’empremta s’afirma,
i la raó procesa el sentiment.
Mostro els poemes com fotografies
revelades pel misteri
original de la paraula.
La poesia és esquelet de la bellesa.
La bellesa és veritat sentida.
La veritat és sentiment bell.
La bondat és poesia vestida.
Adictos al misterio.
¿Y si no hay misterio?
lo misterioso es cotidiano,
asumido, integrado.
La divinidad es real.
¿Qué nos queda aquí?
La vida misma,
quizás una confianza.
¿Sabemos vivir de otra manera?
Aprender el camino en el camino.
La mente quiere cosas
que no sabemos que no queremos.
Pero luchamos por ellas
hasta perder las uñas.
Ampliar el punto de vista
hasta la clarividencia.
De la pomera aflora un poema del temps,
del poemari es desprèn una poma madura.
Com una llavor desenvolupada.
Blog de Poesia de Jordi Querol 