La pell mor sense aire
com la llum viu en el buit.
Les espelmes ploren
llàgrimes de cera als carrers.
Ella havia desaparegut.
Mesos mes tard vaig
trobar un conegut que em va dir
que treballava, en una cafeteria.
La vaig trobar, portava el cabell recollit,
la feina era intensa. No semblava ella.
Em va recordar el final de Lolita
o de Eugeni Oneguin.
El president surt per tv3 a les nou.
Un esglai em recorre el cos.
Blog de Poesia de Jordi Querol 