La metáfora se hunde
en lo desconocido.
No se piensa,
alza el vuelo y luego
se oye en la oscuridad
o se interpreta a la luz del día.
Metáfora impensada,
cimiento del inconsciente,
pensamiento primigenio.
Te escribo, sin más,
luego te razono,
luego me sorprendes.
Fiera Inmunda.
Portes tancades, metàfores obertes.
El teu destí és despullar la foscor,
injectar vida a l’ esquelets defallit.
travessar murs, omplir sense recipient.
És agafar una poma i sentir la llavor.
Disfressar de coherència allò amagat.
Donar substància a l’aire eteri.
Dir sense dir, dibuixar un sol groc
amb raigs com a l’escola,
impregnar d’aroma el contorn callat.
Anunciar l’albada amb un llumí,
renéixer les tardes fredes.
Parlar entre dos
un diàleg tan misteriós com lluminós.
Vestir un cos de dona
i que sigui més bella la seva nuesa.
Con su juego de lego
y su pelo largo algo despeinado,
sus ropas tal cual de adulta.
Guitzel es niña sin tiempo aparente,
del 2020 o la transición.
Tiene esa edad donde la pausa
la hace mayor, poseedora de luz
y una sabiduría precoz.
Es niña
y parecía haber leído Ana Karenina.
El tiempo pasa, quince años,
y no he aprendido nada.
Lo que la pluma siente
si de la metáfora no se desprende,
queda pendiente.
Deixa’m el teu aroma,
la teva força
o tota la teva ànima.
Viurem agermanats,
junts creuarem mars i cels.
Amb la meva absència
tu em faràs present
i tu em coronaràs, em parlaràs
i em perfeccionaràs.
No em deixis mai sol,
dóna’m el teu amor,
la teva vida serà vida nostra
i un consol la teva escalfor.
Les boires del pensament
i les ungles daurades
que subjecten el cor,
anhelen ser il·luminades
amb l’espelma del vers.
És posar mots de pedra
a la fosca realitat.
És buidar la mar
i veure l’iceberg sencer.
Parlar, desxifrar i escoltar-se.
És pujar un cim i veure els núvols.
Esculpir sentit amb la metàfora,
metàfora que és àngel missatger
entre cor i paraula,
entre paraula i cor.
