La consciència baixa a la matèria,
baixa a l’espai i al temps.
Els ulls miren com ella.
Les orelles escolten com ella.
La ment sent i pensa com ella.
Ella no és matèria
però està limitada per un món material.
Ella és eterna i infinita
però viu a l’espai i temps finits.
La consciència baixa a la terra
i vesteix una persona una vida.
El cos és matèria
i no pot generar consciència.
La consciència és conscient,
abans, ara i després.
Qui pensa? Qui s’adona que pensa?
PS. Si se l’anomena desapareix.
Podem ser conscients del silenci?
Quan la consciència
es conecta a la font,
beu de si mateixa.
La barca sura
sobre el subconscient de la mar.
L’horitzó és de mar i cel.
La mar li enraona onada rere onada,
li canta cançons i somnis del cel.
La barca plora sola,
es creu perduda.
La immensitat per sota,
la immensitat amunt.
Renega del seu camí,
l’horitzó s’allunya indefinidament.
Però no sap que quan s’enfonsi,
al fons de la mar,
es trobarà amb el descobriment
que el subconscient amaga el cel.
Blog de Poesia de Jordi Querol 