Aquests ulls teus,
on s’extravia el temps,
que em miren i jo veig en tu
el mirall del teu cor.
I no sóc jo que sóc,
ets tu que mires.
Etiqueta: cor
El cor de l’univers
Un senyal d’apreci, mut, sincer.
En la vida quotidiana,
nascut d’on Déu sap on.
En aquell moment de dubte immobilitzant,
desànim incapacitant, culpa secreta,
por traicionera o feblesa,
pot esdevenir després d’escoltar-nos,
i compartir-ho amb l’univers,
de posar nom a la nostra pena.
Un senyal com una coincidència
improbable pot aparèixer.
Tothom se’l mereix.
L’univers ens escolta compassiu.
Si ens comuniquem amb el cor,
el cor de l’univers es comunica
amb nosaltres.
Nuesa santa
Menuda, llisos cabells,
una cascada de fils terrossos i assolellats.
De matinada, li canta la rosada.
Eixerida com un ocellet.
La serietat li amaga el cor dolç.
El geni dissimulat li sobresurt rebel.
Ànima nascuda innata, nuesa santa.
Ulls generosos bruns de mel de bruc.
Diamant en brut,
de la serenitat en farà virtut.
Quan estigui en pau
amb el món, el món tindrà
en ella la pau més bella,
i tota la seva incontenible llum.
Àngel brillant a la terra desterrat.
Admirar
Admirar la bondat,
mirar la terra serena,
lluitar per lo desconegut,
estimar l’ànima eterna.
Viure i somriure,
els estels amaguen la llum
engolida al seu cor,
dolç i tremolós.
ASFÍXIA
L’esquerda silenciada,
quan les hores s’amunteguen
sense respir.
Quan no apareix el sentit,
i les parpelles baixen la persiana.
Quan no saber el que ens falta
crea una paràlisi alienant,
llavors, mentre els dies
i els demàs implossionen,
llavors, l’ànima es desperta,
i un raig d’esperança mostra
el camí per retrobar allò secret
que només podia veure el cor
i que ens estava asfixiant.
Blog de Poesia de Jordi Querol 