Penetre el teu silenci,
és un abandó i és terra viva.
El teu sepulcre de pedra
és temps adormit,
algun ocell, amb el seu cant,
travessa el buit i recorda
que no estem sords.
És de matinada, el sol ha conquerit
tot l’espai i els arbres encara
no han despertat.
És silenci, és pedra, és buit,
és temps aturat.
Un racó de món salvatge,
sacre, amic i company callat.
Lent el temps, lenta l’ànima,
ets una llança clavada i volant.
Metàfora amagada, eclipsi solar,
el sol de la vida no llueix sempre,
l’inconscient ho compren,
sent un vertigen i cerca un antídot.
Que sobreviu a les cendres?
Moments que no depenen dels temps,
moments que tenen una veritat pètria,
moments que el cor eternitza,
moments on la desolació, la soledat
i el desamparança tenen una força
descomunal que forada les arrels
de la creació i resten com un llegat
universal de la condició humana,
com les ferides del cavaller
que sobreviu a les batalles
i arriba a casa on, Déu sap qui,
li seran curades.
El silenci dels altres porta al silenci.
El passat deixa camins oblidats,
el present ha de portar-los al present.
L’entorn inspira i acompanya.
Les entelèquies són diàlegs
amb amics absents.
Sense intercanvi, les paraules
són un eco, un progrés malmès.
Sembla que l’ànima faci el vestit,
el caràcter la forma de moure’s,
el pentinat, l’expressió, el gest,
tot reflexe, a l’aigua del riu, el que som.
La identitat i els dons, el destí.
Sembla que les formes obrin camí.
Però és un miratge boirós
a les dunes dels prejudicis.
El sentiment i la ment,
allò que resta amagat,
despulla la imaginació
de la seva vaga ideació.
Les sabates de cadascú saben
quines terres han trepitjat,
i quines terres l’han forjat.
El dit índex,
la darrera trama,
un a un,
al fons profund
de la mar.
Veure la llum,
poema a poema,
agafats de la mà.
Blog de Poesia de Jordi Querol 