S’esgoten

S’esgoten les paraules?
S’esgota allò que portem a dins?
S’esgoten les roses a la primavera?
Que vol dir que ja estigui dit?
S’esgota el món? Les preguntes?
Que no hi ha misteris?
No serà que no connectem amb
nosaltres mateixos i no trobem allò
que compartir? Algú amb qui compartir?
No serà que el vent ja no bufa
als camps de blat fent onades?
Que la mar s’ha aturat i no hi ha
ni veles ni velers que travessin l’oceà?
No serà que l’aigua no rega la terra.
Si és així, recull el buit,
i escriu una carta als estels,
n’hi ha un que t’escoltarà.
Troba qui pot ésser aquest estel amic
que escolta la buidor que ja no és buidor,
perquè ja s’expressa, com un crit
que s’escolta un mateix i es comparteix.

El teu silenci

El teu silenci no és una resposta,

tampoc una fugida.

El teu silenci és per a que

m’escolti jo, l’eco em retorni

les meves paraules

que potser no eren encertades.

El teu silenci, espera que jo

m’adoni del meu error per mi mateix. 

Per mi mateix tu sabràs 

que jo me n’adono.

Volies unes altres paraules

i has esperat que em veiés 

al mirall de la reflexió.

Silenci

PS. Si se l’anomena desapareix.
Podem ser conscients del silenci?

EL MÓN S’ATURA

A vegades el món s’atura
i és perfecte
cap so és soroll
l’espai s’eixampla
el temps esdevé irreal
com una rosa d’espirals de silenci
la consciència sobrevola la matèria
la natura beu dels llavis del més enllà

AVUI HE PENSAT

La matinada arrencava la veu al cel
no restava res a dir
les aus havien desaparegut
el silenci era indestructible.

Ara que no hi ha ningú
digam perquè no pots parlar
ni deixar-te veure tal com ets.

Avui he pensat
que els miracles són d’aquest món.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar