La mirada s’obre al cel
i contempla la blava immensitat.
L’esperit s’amansa al mateix ritme
que els núvols dibuixen impossibles.
El cel ens veu imperceptibles,
així com es tornen
les mundanes preocupacions.
Sé que em vols dir alguna cosa,
però el vent s’endú els teus secrets.
Si aprenguéssim a sentir-te
trobaríem en els teus plors
la raó d’una pèrdua
que ens extravia.
Blog de Poesia de Jordi Querol 