Fer miques l’horitzó al palmell de la mà.
Quan el futur fuig fugaçment
de la ment, quan les il·lusions
desapareixen,
com els núvols, en una tarda d’estiu.
Quan has trencat el camí,
la nit queda, suspesa d’un fil de seda,
quan tot s’entrebanca, per res
neix l’ansietat acariciant, la cara
arrugada de la matinada.
Un vers apareix
un desig desapareix, i com un miracle
l’horitzó perdut s’allunya
i reneix més gran,
més savi,
més important.
Per la vora de l’aurora.
Blog de Poesia de Jordi Querol 