ASFÍXIA

L’esquerda silenciada,
quan les hores s’amunteguen
sense respir.
Quan no apareix el sentit,
i les parpelles baixen la persiana.
Quan no saber el que ens falta
crea una paràlisi alienant,
llavors, mentre els dies
i els demàs implossionen,
llavors, l’ànima es desperta,
i un raig d’esperança mostra
el camí per retrobar allò secret
que només podia veure el cor
i que ens estava asfixiant.

Autor: Jordi

Escric poesia des de 2011 en català i castellà. Lee todas las entradas de Jordi