Tan lluny de la sortida.
Tots fa temps
que van començar la cursa.
Outsiders, fora de joc.
És una mena de lesió de la vida,
que els deixa sols estacats a la cadira.
Espectadors de vides alienes.
Somiadors de compartir i de participar.
Perdre té una llavor amagada,
que va creixent a mida que
redescobreixes el valor de les coses.
I et permet triar una nova ruta.
Una cursa per a tu, amb tu i amb la vida.
Com un coixí que respira.
Fràgil s’adorm en mi.
M’honora la seva confiança.
T’acaronen els meus ulls.
Sense res saber,
voldria fer un poema de blanca llum,
on cada paraula oblidés el seu nom,
i se’t posés al teu costat.
De la mà, viatjaríeu a ponent,
on el sol perd els ulls,
i de nit, dins la foscor,
la ignorància us arrabassaria
els límits de tota certesa.
Immensament lliures i desposseïts,
passejaríeu per la fira dels estels,
i l’endemà, a punta de dia,
amb l’ànima serena,
imaginaríeu el sentit últim de cada vers.
Blog de Poesia de Jordi Querol 