Qui?

Qui ha inventat l’esperança?
Qui, l’amor?
Qui, la compassió?
Qui ha inventat
allò que sent l’ésser humà?

No existeix

No existeix el poeta,
tan sols la poesia.
La poesia no es crea,
es trau a la llum.

No sabía

No sabía mucho sobre la vida.
Su amiga se encontraba
asustada por el devenir
incierto de la vida.
No sabía que hacer,
como ayudarla.
Finalmente le contó un chiste
y le regaló un peluche.
Ella quedó sorprendida
por su simple ingenuidad.
Se sintió mejor,
había cosas mágicas
en su temida vida.

Bella Rosa

La fortalesa d’aquella rosa,
s’expressava en els seus bells pètals.
Sabia que les espines
no la lliurarien de ser agafada.

Conservant la seva essència.

Voldria

Voldria deixar caure els escuts
i que s’abaixessin de vergonya
les espases.
Voldria desfer les ferides de sang
en roselles mudes.
Que Déu es deixés veure
tant com les orenetes a la primavera.
Les ulleres de la ignorància
perdessin la seva foscor.
I la vida no fos una cursa cega,
tan sols un passeig significatiu.
Voldria que la compassió
fos com l’oxigen de l’aire que respirem.
I la mort el perdó de tots els errors,
limitacions i males intencions.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar