A les sales de ball
de les taules de marbre blanc
les ombres de les fulles dels plataners
dancen cegues sense descans.
La brisa és orquestra muda i serena,
els vermuts escalfen la tardor,
que hi posa un dia clar de sol.
Ara, com fa cent anys,
l’aperitiu viu alegre amb afany
tot esperant un bon dinar,
que oblidi l’endemà.
La contradicción entre
libre albedrío y destino
queda resuelta en un mundo
donde es el mejor mundo
de todos los posibles.
Como si Dios proyectara
el mejor mundo
de todos los posibles mundos
con libre albedrio sin destino.
El destino es el del mejor mundo posible,
el libre albedrío tambien.
Con el tiempo hay dos amigos
que me han perseguido:
comprender y compartir.
Cuando esa mirada inquisidora
encuentre en su alma
un resquicio de sus dianas,
su flecha debería perder
su hiriente punta
y como un puntero mirar
con comprensión a sí mismo.
Si uno comprende, lo hace para sí
y para los demás.
Avui no vull llegir el diari.
És com passar pàgines
de les vides dels altres,
pàgines doloroses
que s’enganxen a la pell.
I deixar-les passar,
pàgina a pàgina.
Volen els coloms de la guerra,
l’odi, la supèrbia, la incomunicació.
Pàgina a pàgina la vida és política.
Però no passa res,
acabem amb l’art i la cultura
per refer l’ànima. És un dir.
I passem a l’entreteniment.
Esports, televisió i passatemps,
que no ha estat res de res.
Però no és la vida dels altres,
és la nostra vida,
que passa pàgina a pàgina,
empobrida i consumida.
Blog de Poesia de Jordi Querol 