La vinya trepadora, era viva.
Desolada la vorera,
desolat el bar, l’han matat.
Desolat el barri,
desolada Cerdanyola.
Resta una olivera, un avet i un pi,
ara orfans. L’absència deixa el buit,
el carrer es veu estèril,
estèril l’Ajuntament.
Normatives a l’engròs
amb nul·la sensibilitat.
Ja no hi ha ombra, ni encant,
no hi ha verd, ni llum juganera,
ni vida, ni sentiment.
La poesia pròpia d’allò que es diu,
nua, sintètica, sense flors,
la seva força i claredat,
la poesia de la vida.
La poesia de com es diu,
metàfores i imatges eloqüents.
La poesia com música,
acaronen rimes i ritme.
La poesia d’allò que es diu i com es diu,
sentiment i raó agermanats.
Poesia, poesia, poesia, viu poesia.
Pregar,
en primer lloc agraïr poguer pregar.
És començar pel principi.
En un momento de cruel soledad
déjame enviarte unas palabras.
No es necesario que contestes,
solo saber que las has leído.
Letras nacidas del corazón
que aterrizan en el imaginario
inmenso de la comprensión
y la compasión.
Es suficiente.
Las contradicciones
mueven y mueven el mundo.
De arriba abajo,
de abajo arriba,
de izquierda a derecha,
de derecha a izquierda.
Nuestras y de la vida.
Hasta las hay
que contradicen
las contradicciones.
Pensamientos,
sentimientos,
valores,
comportamientos.
¿La coherencia extrema
se aleja de la cordura?
Blog de Poesia de Jordi Querol 