Un senyal d’apreci, mut, sincer.
En la vida quotidiana,
nascut d’on Déu sap on.
En aquell moment de dubte immobilitzant,
desànim incapacitant, culpa secreta,
por traicionera o feblesa,
pot esdevenir després d’escoltar-nos,
i compartir-ho amb l’univers,
de posar nom a la nostra pena.
Un senyal com una coincidència
improbable pot aparèixer.
Tothom se’l mereix.
L’univers ens escolta compassiu.
Si ens comuniquem amb el cor,
el cor de l’univers es comunica
amb nosaltres.
Una llibreta nua,
enquadernada amb ales
de paper cartró, de petit tamany.
és un món de possibilitats.
Pot volar ben lluny,
enllà on arribin els meus escrits,
o potser ser paper mullat.
Sento el seu crit
i el seu tacte sensual.
Recull i recorda
allò que vol sortir de dins i viure fora.
Pàgines de color crema
que encenen el foc adormit.
Pàgines, carícia plena, als dits i a l’ànima.
Medi de compartir i trascendir
allò que quedaria mort i amagat.
Pedra esculpida que venç
el pas impertinent del temps.
Aquella expressió de verge devota,
d’ànima santa, de cor obert,
de sentiment profund, dels seus ulls.
La seva pausa i la seva bellesa inabastable
són la llum d’una dona treballadora,
al bar del centre, ara centre de l’univers.
Estima la música del meu temps,
dels 80 i 90. Filla d’aquí i origen magrebí,
conserva la plenitud dels oasis marroquíns,
l’amplitud del desert del sahara
i la magnitud de l’Atlas.
Morena, cabells llargs com la nit
i ulls lluminosos, com dues llunes plenes,
en nit serena. Natural, espontània i enigmàtica.
Musa de qualsevol poeta
que veurà frustrats els seus versos.
Que la bondat dels Déus
l’acompanyi eternament.
La exuberancia de las posibilidades infinitas.
Ser mutante, sin identidad definida.
No me quejo de lo que soy, mañana seré otro.
Me libero de los lastres, utopía escapista.
No ser idéntico, ser cambiante.
No ser, ser otra cosa.
¿Qué otra cosa? No sé.
Pero no ser más el yo pasado.
Mis limitaciones,
¿seguirán siendo mis limitaciones?
La permanència del temps,
passa el temps però roman inamovible.
El paisatge flueix mogut
per l’anima del vent.
Ocells que volen
travessant l’espai,
d’un lloc a unaltre més enllà,
El temps dorm al migdia,
l’espai resta inmovil.
Els ocells mouen l’escena.
Tot viu quietament,
el moviment és un miratge.
El buit és infinit.
L’ànima s’eixample,
s’eixample quietament.
Blog de Poesia de Jordi Querol 