Somnis d’una nit d’estiu.
Ni espai, ni temps, ni matèria.
Dimensió buida, plena de consciència.
La imaginació crea realitats immaterials.
El no espai és infinitud.
El no temps és eternitat.
La no matèria és plenitud de consciència.
El no ser és el Ser absolut.
Pel camí d’anada,
les pedres i els revolts
ens fixen la mirada al terra.
Cal sortir de la fageda.
El cor inspirat pel cel clar,
ens omplirà de joia
i podrem espantar les penes.
Al cel tenen un nouvingut,
a la terra ens queda un comiat.
Adéu siau, siguis amb Déu.
Dan saltitos veloces,
cortos, a tiempo
y a contratiempo.
Su peso liviano
desafía su vivacidad.
Parecen moverse
como si saltaramos
fotogramas de un video.
Atrevidos o temerosos
buscan las migas
pequeñas sin corteza.
Les gusta el pan
con tomate,
al menos en Catalunya.
Al mínimo peligro
vuelan todos.
compañeros de almuerzo,
me esperan impacientes.
Domingo temprano.
Silencio, brisa,
las montañas respiran paz.
De la nada, a lo lejos
nace el murmullo de la lluvia.
Medio minuto después
las gotas de agua
tonifican mi piel.
Sigiloso, un manto
de pequeños tambores
ha venido a mi encuentro.
Un ejército de gotas
conquista el valle.
Una música sorda
derrama su santa presencia.
És un camí sec,
les herbes el difuminen,
sec de vida.
Els nens ja no van a l’escola.
Les families han marxat,
mar enllà, on el camí
sega l’alè, mar enllà,
on el treball crea riquesa.
Terra erma, ningú la rega,
terra oblidada.
Les aus emigren, però no retornen.
La primavera mor.
La terra i l’arada moren també.
Blog de Poesia de Jordi Querol 