Carrer nu d’arbres.
Li van treure el nom d’Acàcies
i com un presagi van desaparéixer.
Pendent avall, o amunt, però més
avall que és com s’arriba a casa.
Mig segle, que va veure
boscos, parcel·les i cases.
Veïns que venen,
prenen un glop de vida i se’n van.
De nens feiem expedicions,
al bosc i amb bicicletes.
Van construïr un pont
per creuar la via del tren
i anar cap a la Universitat.
Amb el temps, al dematí
semblava una carretera
de gent de carreres.
Ha vist nevades amb cotxes atrapats,
arbres caiguts per ventades,
un llampec caigut al mig del carrer,
accidents, runners, gats i gossos,
cavalls, bens i pastors,
festes de Sant Joan.
Però sobretot ha vist
la petjada trémula i sorda
de les absències dels veïns
que ja no hi són.
Blog de Poesia de Jordi Querol 