El meu carrer

Carrer nu d’arbres.

Li van treure el nom d’Acàcies

i com un presagi van desaparéixer.

Pendent avall, o amunt, però més 

avall que és com s’arriba a casa.

Mig segle, que va veure

boscos, parcel·les i cases.

Veïns que venen, 

prenen un glop de vida i se’n van.

De nens feiem expedicions,

al bosc i amb bicicletes.

Van construïr un pont

per creuar la via del tren

i anar cap a la Universitat.

Amb el temps, al dematí

semblava una carretera

de gent de carreres.

Ha vist nevades amb cotxes atrapats,

arbres caiguts per ventades,

un llampec caigut al mig del carrer,

accidents, runners, gats i gossos,

cavalls, bens i pastors,

festes de Sant Joan.

Però sobretot ha vist

la petjada trémula i sorda

de les absències dels veïns 

que ja no hi són.