No hi sóc.
El teu espai és immens.
No estic.
El teu espai és infinit.
No hi sóc.
Sóc un intent sense intenció,
sóc una gra de sorra al desert.
El meu desert, no ocupa cap espai.
Moro contant els dies,
sobretot les matinades estèrils
en una mar serena d’onades gelades.
Estic sol, delirant la teva ombra.
No hi ha res real, tot és un reflexe
dels meus sentiments alienats.
Moro sense mort,
el meu coll desagna solitari.
Les teves mans són un miratge estúpid.
Moro i rebento, amb la
meva bogeria inútil, paralitzant.
T’estimo i voldria viure
sol i amb el teu pensament,
acariciant el dessig ultratjat
del teu cos animat.
La teva llum aniquila l’univers petri
i el meu cor inocent.
Quan sobrevisqui,
passaran les matinades,
i les matinades passaran
i encara restarà un lluent estel
a la buida foscor dels dies.
Blog de Poesia de Jordi Querol 