Pas a pas passen les nostres ombres
pels carrers dels silencis,
ombres secretes de pols
que no troben l’aire on respirar,
el vent on voleiar,
la gent amb qui compartir
ni que sigui una mirada de complicat.
Ombres que van encongint el cos,
arrugant-lo, fermant-lo,
convertint-se en una samarreta
massa estreta que ens roba
la naturalitat dels nostres moviments.
L’ànima es sent pesada i emmanillada.
I un dia s’estripa, si, la samarreta
s’estripa. Un àngel baixa,
i deixa un do en una persona
que ens allibera com una bufada
a una flor de dent de lleó.