Ell sempre està quiet,
l’aire el fa insinuar una dança,
però ell no mou els peus de terra.
Observa tot allò que evoluciona
al seu entorn, els vianants,
la pluja, les estacions de l’any,
els ocells, els cotxes, la nit i el dia.
Com no pot moure’s, coneix
com és la vida lliscant les hores suaument.
Ell tot ho sap i tot ho calla.
Creix, fent de la quietud saviesa,
evoluciona ell i evoluciona l’entorn.
No és esclau de les presses,
medita la vida minut a minut.
Sap la grandesa de la quietud,
per dins el temps floreix.
Ell comprèn i sent la futilesa
de voltar el món,
el món volta al seu entorn
i comprèn, comprèn
com tot passa i tot roman etern.
És viva font d’inspiració càlida pels humans,
algunes tardes una noia s’apropa i l’abraça,
és el seu estimat arbre.
Blog de Poesia de Jordi Querol 