Els núvols omnipotents
dimensionen el cel
en proporcions inabastables.
Escletxes de blau
donen pas al sol i l’escalfor.
El bosc, els prats i les muntanyes
vestides de verd pi,
xuclen la quietud i eixamplen el temps
robust que es mou pesadament.
L’aire és un bruixot que tot ho omple,
discret, calent, pausat.
Acarona el contorn latent de la matèria.
El remor de la vida secreta
anima la vegetació, l’espai
i tota l’existència.
Lenta, indetectable, present,
eixordadora.
El dubte té les seves arrels en conèixer
altres possibilitats fonamentades.
La brutalitat no dubte,
està ben segura
del seu possible error,
i no respecte a qui dubte,
que és més savi i odiat.
L’odi i la brutalitat són l’arrel
de considerar-se superiors els uns
i els altres inferiors,
i això valida tota mena de barbaritats.
És a dir, són l’arrel del feixisme.
Si la ment mira la ment
la ment aprèn com és.
Si la ment mira la ment
la ment pot evolucionar.
Si la ment mira la ment
la ment escampa els núvols
i un sol de raigs beneïts
il·lumina la consciència.
Sirve en un bar,
haciendo esquina
en una plaza amplia.
El viento y el mercado
le traen visitantes y vecinos.
La amabilidad y la sonrisa
son naturales en ella
y un bien preciado en su cultura.
Deseosa de acoger,
con sus clientes crea
un pequeño oasis
de atención, respeto y amistat.
Querida, alabada, reina del Edén.
Ese Edén con su terraza soleada
contrasta con un interior en penumbra.
Estar allí es como transitar el alma
de su cueva hacia la luz,
una sonrisa sentida robada al mundo.
L’egoisme és com,
amb la mateixa ma,
deixar anar la bossa
d’or de la amistat,
la gratitut i la humanitat,
per agafar un euro.
Blog de Poesia de Jordi Querol 