Després de cinquanta anys,
el jardí té ànimes.
Les celebracions, les persones,
deixen empremtes a l’espai petri.
El primer dia primaveral convida
a estar-s’hi una estona,
sentint aquella vitalitat nova
que perdura imaginada tot l’any.
La lentitud densa de l’estiu
també es petrifica, hora rere hora.
La tardor es va despullant
de les despulles dels mesos anteriors,
deixant una nostàlgia perenne.
L’hivern, fred i fosc, oblida el jardí,
a no ser que la neu faci presència,
reflexant la llum potent del sol.
Ànimes d’altres moments que apareixen
sòlides i etèries al jardí,
un dia qualsevol, vingudes de dies
passats i significatius, creant un àlbum
revelador de les nostres vides.