Mes: junio 2025

Les coses

les coses diuen paraules.

Després

Després de cinquanta anys,

el jardí té ànimes.

Les celebracions, les persones,

deixen empremtes a l’espai petri.

El primer dia primaveral convida

a estar-s’hi una estona,

sentint aquella vitalitat nova

que perdura imaginada tot l’any.

La lentitud densa de l’estiu

també es petrifica, hora rere hora.

La tardor es va despullant

de les despulles dels mesos anteriors,

deixant una nostàlgia perenne.

L’hivern, fred i fosc, oblida el jardí,

a no ser que la neu faci presència,

reflexant la llum potent del sol.

Ànimes d’altres moments que apareixen 

sòlides i etèries al jardí,

un dia qualsevol, vingudes de dies

passats i significatius, creant un àlbum

revelador de les nostres vides.

Reflejo

El autoretrato tiene

la cara de pintor pintando.

Si queda satisfecho

no se refleja,

el cuadro estaba terminado.

Perduda

Perduda la ingenuïtat,

el lliri no ha de perdre

el perfum dolç.

Residència

Aparcats a la gran sala d’estar.

Sí, d’estar, no de ser.

Molts amb cadira de rodes.

Només se sent la televisió,

que no trenca el silenci petri.

Ningú la mira, endormiscats ells

i les seves vides, el temps no passa.

El temps són hores buides,

són minuts com baules

d’una cadena rovellada,

que s’embolica als peus.

Alguna visita d’algú 

sembla fracasar,

quasi no el reconeix,

vista i oïda molt limitada

i la son anestèsica són 

com un mur entre

dos persones molt properes.

La soledat es duplica, es triplica,

el visitant es sent

despiadadament impotent.

A poc a poc s’estableix

un diàleg que sembla

reviure tots dos.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar