¿Por qué el periodista no pregunta
por el desastre y su resolución
cuándo ha pasado el foco mediático?
¿Por qué vive en las crestas de la olas
y desprecia su hondura?
¿Y los políticos?
¿Y los desafíos del futuro cuando
tendrán debate?
En el desastre que provocarán,
cuando la ola sea cresta,
cuando la ola haya arrasado.
Mes: febrero 2026
Hiroshima
¿Quién te dijo
que tus muertes era un mal menor?
¿Quién dijo estar seguro de eso?
¿Buscaron las más sabias alternativas?
¿Cuáles fueron?
¿Eran las personas más capacitadas para tomar esa decisión?
¿Verdad que no?
Contemplacions
La mirada perduda floreix a l’interior.
Mirar el no res, badar i contemplar.
L’exterior impressiona l’interior,
i mirem ambdues realitats alhora.
És una meditació inspirada
en la mirada extasiada.
El món extern i intern ballen
agafats de la mà.
La natura, l’art, la bellesa,
amaguen un perquè, i la ment
es sent inevitablement interpel·lada.
Hi ha un gaudi i un misteri,
un secret que captiva la raó,
volem desxifrar l’esquelet de la vida.
Un secret que es troba
tan a dins com a fora de nosaltres.
És una connexió i una raó de ser
de nosaltres i l’univers.
Un crit sense veu
Té la veu del lector,
el seu ritme
i la seva callada entonació.
Té un efecte en la primera
lectura o potser deixa un secret
per a a les següents.
Cal que camini,
com el so d’una bateria,
á cops curts o cops llargs.
Demana permís per
suggerir, parlar o deixar silencis
com buits per emplenar.
Li proposa un ball que serà
un vals o potser en soledat.
Respira i aspira respirar acompanyat.
És un tros de pa o un cop de falç.
És un poema compartit amb
el ciments del poeta i del lector.
Un crit llegit sense veu.
Vull oblidar
Vull oblidar, per un temps, la vida pensada,
el soroll reverberant de les respostes,
la recerca de coses, de misteris i raons.
Vull sentir el silenci de l’aura
emportar-se les necessitats.
Eixamplar-se el temps fins
negar l’existència del seu trànsit.
Comprendre la inutilitat de moltes coses.
Vull Inhalar l’olor a terra humida,
sentir la petitesa muda d’un poble
i la grandària de l’espai
desde el cim d’una muntanya.
Vull deixar de fer per fer,
despendre’m de tenir per tenir.
Vull ser per ser.
Ser com un granet de sorra al desert.
Ser la mínima substància
i contemplar tota la grandesa de l’univers.
Blog de Poesia de Jordi Querol 