No veus la raó de la nit i el dia?
La contundència d’una abraçada?
La rosada dels sentiments?
La raó de la vida i la mort,
no veus que la teva existencia
és impossible?
No veus a l’amic com a germà?
La bellesa que fereix el cos i l’ànima.
Saps on ets?
Qui ets?
Res és casual.
La vida és un conte,
és la creació de la divinitat
que es revela a sí mateixa.
Estic aquí, ara mateix.
Però el temps ja ha passat.
Han passat els anys que venen,
però jo estic aquí.
Com la pedra del destí
tot passarà, els dies, els anys.
Tot està escrit, només cal
que passi el temps.
Passarà tot i seguirà passant tot.
Com una pedra, res serà
que no sigui la pedra.
Amb tot sóc lliure,
sóc el capità del meu vaixell,
el destí em deixa unes ales.
I és que tot ja va passar,
va passar als ulls de Déu
quan nosaltres erem lliures,
i ara, en el present,
la llibertat és avui,
perquè vam ser lliure llavors,
però ara és pedra.
Blog de Poesia de Jordi Querol 