Sense casa, sense sostre,
sense salut, sense diners.
Amb gana, fred i depressió.
Ha sopat al menjador social.
És afortunat,
l’han triat per major i malalt
per dormit en un matalàs.
És hivern i han obert l’església,
deu llits arrecerats.
Dos mil al carrer.
Barcelona és bona si la bossa sona.
Alguns moren amb el ganivet del fred
despullant els ossos,
escalfant els panots
amb la buidor del cos,
la buidor de tots,
menys uns pocs que fan quelcom.
Aquests ulls teus,
on s’extravia el temps,
que em miren i jo veig en tu
el mirall del teu cor.
I no sóc jo que sóc,
ets tu que mires.
¿Cómo transfigurar un tanque lego?
Ya tiene trompa, color gris y patas redondas.
Poner unas orejas grandes y delgadas,
una cola y arquear el cañón.
Voilà Elefante.
Has deixat el camí.
El darrer revolt
no serà el meu record.
Tot allò que vas plantar
seguirà respirant.
Com aquell arbre,
aquell llibre escrit,
aquell fill nat,
aquells dies de compassió,
aquells anys d’esforç
per fer de somnis realitats,
la teva humanitat,
els teus dons,
la teva ajuda i treball,
la teva alegria.
Tot el que vas donar a l’univers
resta viu al seu cor immens,
I al nostre cor malmès.
Perdura
Perdura torpemente,
más de un siglo después,
la muerte de Dios de finales del siglo XIX.
Era la muerte de un Dios justiciero impuesto,
para controlar las masas,
soportar las penurias y prometer un paraiso.
Hoy es un argumento totalmente desfasado.
Dios se encuentra en nuestro interior.
Blog de Poesia de Jordi Querol 