Tota ella era tristesa,
esmaperduda,
mirada al no res,
deixada anar en un sofà
que l’abraçava inútilment.
Els palmells hivernaven
sobre les cuixes sense propòsit,
les sabates tortes
es tocaven per la punta.
La pell de la cara li pesava,
la realitat l’havia maltractada.
Es sentia perduda i abandonada.
Una fugida l’empentava
a negar-ho tot, a tancar-se,
a no voler sentir res.
Desitjava convertir-se
en una pedra, i li semblava
que ho estava aconseguint.
Llavors es va adormir
i tingué un somni.
Era una roca amb ales,
volava i deixava enrere el desert
per endinsar-se en un poblet
envoltat de prats.
I mirava enrere i veia el desert,
i mirava endavant i veia els prats.
Llavors va mirar de nou el desert,
i amb una altra mirada,
el veié transformat.
Quan es va despertar, unes llàgrimes
li enterbolien la visió.
Ella es va refregar els ulls.
Blog de Poesia de Jordi Querol 