On és el teu cor,
els teus ulls i la teva veu.
Has vist com la teva imatge
pujava una mica cap al cel,
com la teva ombra és ara llum.
Sempre ho havies temut.
El teu personatge s’impossa
ara en totes les teves relacions.
Queden encara mirades sinceres?
que no morin d’admiració.
Portes un vestit que la gent estima.
On queda la nuesa de l’altre,
que no veu la teva nuesa ferida,
fràgil, insegura, la teva pell fina.
T’has convertit en un producte,
que ven, aparenta amb el seu vestit
com una papallona de carnaval.
Peus de fang que ja no saben caminar,
t’ho donen tot fet. T’has fet a
la fama barata, per fora ets un monstre,
per dins un nen que s’ha acostumat
als amics fàcils. Els estimulants
i les drogues no fan fugir
la esquizofrènia del que veuen
els altres i el que tu saps.
Fama, desconexió, autodestrucció.
Unaltre Jove Mite Mort.
Potser quedi el geni,
aquell plus innadaptat.
Blog de Poesia de Jordi Querol 