La mirada perduda floreix a l’interior.
Mirar el no res, badar i contemplar.
L’exterior impressiona l’interior,
i mirem ambdues realitats alhora.
És una meditació inspirada
en la mirada extasiada.
El món extern i intern ballen
agafats de la mà.
La natura, l’art, la bellesa,
amaguen un perquè, i la ment
es sent inevitablement interpel·lada.
Hi ha un gaudi i un misteri,
un secret que captiva la raó,
volem desxifrar l’esquelet de la vida.
Un secret que es troba
tan a dins com a fora de nosaltres.
És una connexió i una raó de ser
de nosaltres i l’univers.
Categoría: Poemas
Todos los Poemas
Un crit sense veu
Té la veu del lector,
el seu ritme
i la seva callada entonació.
Té un efecte en la primera
lectura o potser deixa un secret
per a a les següents.
Cal que camini,
com el so d’una bateria,
á cops curts o cops llargs.
Demana permís per
suggerir, parlar o deixar silencis
com buits per emplenar.
Li proposa un ball que serà
un vals o potser en soledat.
Respira i aspira respirar acompanyat.
És un tros de pa o un cop de falç.
És un poema compartit amb
el ciments del poeta i del lector.
Un crit llegit sense veu.
Vull oblidar
Vull oblidar, per un temps, la vida pensada,
el soroll reverberant de les respostes,
la recerca de coses, de misteris i raons.
Vull sentir el silenci de l’aura
emportar-se les necessitats.
Eixamplar-se el temps fins
negar l’existència del seu trànsit.
Comprendre la inutilitat de moltes coses.
Vull Inhalar l’olor a terra humida,
sentir la petitesa muda d’un poble
i la grandària de l’espai
desde el cim d’una muntanya.
Vull deixar de fer per fer,
despendre’m de tenir per tenir.
Vull ser per ser.
Ser com un granet de sorra al desert.
Ser la mínima substància
i contemplar tota la grandesa de l’univers.
Envejes, flors i destí
Despullada d’artifici, branca bruna.
Com un filferro amb espines,
nervis de vida conquerida.
Cinc pètals de blanc revelen una flor,
tendre, plena de identitat i escalfor.
La branca és com un pare generós,
font de vida plena,
vigilant i protector.
Ella és la filla que es mira severa
la seva fràgil bellesa.
La seva utopia eclipsa la grisor
del pragmatisme fosc.
Ella, amb cor il·lumina el seu entorn.
Però la mediocre
mà de l’enveja vol arrancar-la,
doncs ella és la flor
que ells no saben ni poden ser.
Callada, és la flor
que emmiralla la lletjor.
És la flor necessària
per tothom.
La apariencia
La apariencia
La Chulería y la apariencia obtiene
el aprecio de los necios.
¿Cuántos políticos
han sido voluntarios de joven?
Blog de Poesia de Jordi Querol 