Acceptar la fragilitat,
no negar la potencialitat.
Afegir confiança,
dedicació, compromís,
planificació, intel·ligència,
autoconeixement, saviesa,
visió, claredat, preparació,
i altres aptituds pot semblar paralitzant.
Ens queda temps per a viure?
Quina mena de vida?
Autoconeixement,
allò que seria el ciment de la casa
pot ser a vegades la teulada,
el darrer que s’aconsegueix.
Categoría: Poemes en català
Poemes en català en VeusdAvui
La veu
La veu blava que beu del cel.
La veu muda que beu de la ment interior.
La veu que veu i que no veu d’on és.
Un cargol, ni casa ni reguerol.
Ca(n)viar
Un pensament pot canviar un sentiment.
Un sentiment pot canviar un pensament.
El sol es pondrà i l’endemà
tan sols perdurarà l’amor, la bellesa i la veritat.
Contemplacions
La mirada perduda floreix a l’interior.
Mirar el no res, badar i contemplar.
L’exterior impressiona l’interior,
i mirem ambdues realitats alhora.
És una meditació inspirada
en la mirada extasiada.
El món extern i intern ballen
agafats de la mà.
La natura, l’art, la bellesa,
amaguen un perquè, i la ment
es sent inevitablement interpel·lada.
Hi ha un gaudi i un misteri,
un secret que captiva la raó,
volem desxifrar l’esquelet de la vida.
Un secret que es troba
tan a dins com a fora de nosaltres.
És una connexió i una raó de ser
de nosaltres i l’univers.
Un crit sense veu
Té la veu del lector,
el seu ritme
i la seva callada entonació.
Té un efecte en la primera
lectura o potser deixa un secret
per a a les següents.
Cal que camini,
com el so d’una bateria,
á cops curts o cops llargs.
Demana permís per
suggerir, parlar o deixar silencis
com buits per emplenar.
Li proposa un ball que serà
un vals o potser en soledat.
Respira i aspira respirar acompanyat.
És un tros de pa o un cop de falç.
És un poema compartit amb
el ciments del poeta i del lector.
Un crit llegit sense veu.
Blog de Poesia de Jordi Querol 