La consciència baixa a la matèria,
baixa a l’espai i al temps.
Els ulls miren com ella.
Les orelles escolten com ella.
La ment sent i pensa com ella.
Ella no és matèria
però està limitada per un món material.
Ella és eterna i infinita
però viu a l’espai i temps finits.
La consciència baixa a la terra
i vesteix una persona una vida.
El cos és matèria
i no pot generar consciència.
La consciència és conscient,
abans, ara i després.
Qui pensa? Qui s’adona que pensa?
La nit és manca de llum,
la llum no és manca de foscor.
La llum és, la nit no és.
Sempre guanyarà el bé.
Un vers serè,
un sentiment sincer,
un impuls per expressar,
a vegades voldria
escriure sense escriure.
Quan és un error el silenci
i quan ho és escriure?
L’he vista
i de sobte,
com un llamp caigut del cel,
he demanat a Déu
que tingués cura d’ella
tota la vida.
Esa sonrisa que sale de los ojos.
Ese gesto de dentro hacia afuera.
Esas manos tímidas
semi escondidas en las mangas.
Esa calidez distraída.
Esa sobriedad serena.
Esa luz que no se ve.
Esa pausa en el presente.
Ese rigor generoso.
Esa amabilidad sincera.
Ese encanto indescifrable.
Esto es el vestido, el peinado,
la silueta y el maquillaje
que mejor te sientan.
Blog de Poesia de Jordi Querol 