Retratos

Algunos retratos cubistas

que escribo de mi transitar

deberían enmarcarse

con madera noble.

Quizá sean una revelación 

callada y asumida, algo que

con el tiempo pierde su novedad

y lo relativo, de la mano

de la condición humana, 

se convierte en algo común,

en un secreto sin sentido.

Compartir abre las ventanas

de la habitación propia

para que el aire fresco de la mañana

oxigene y atenue la humedad

acumulada en el encierro nocturno.

La intención inconsciente,

del espectador,

en el museo del poemario,

enmarca las pinturas.

Tus ojos

Como amaneciendo dos soles

se abren tus ojos.

Dos lunas de día,

dos medias lunas de noche.

Viu

Això no és el que m’havies dit.

Ara neixo i tinc totes les limitacions

de la vida, la supervivència, de perdurar.

De fet no m’havies dir res.

Me n’assabento del contracte a mida

que passen els anys.

Jo no he firmat res i si no accepto

pago amb la vida.

Pot arribar a ser més del que

hagués pogut demanar mai.

És un regal, un miracle, una orgia

de la creació, un honor, mil oportunitats,

ser del no res, un cant de glòria anònim.

Una escola, un museu d’art,

una natura visceral, una bellesa eixordadora.

Pot ser mil coses, descobrir l’amor,

la feblesa, el dessig, la impotència,

la condició humana, la veritat,

la injustícia, l’amistat, l’enfermetat,

la trascendència. Com podem ser

sinó érem, sinó serem.

L’aurora mora en un racó mort

de l’impossible impossible.

On ets?

On és el teu cor,

els teus ulls i la teva veu.

Has vist com la teva imatge

pujava una mica cap al cel,

com la teva ombra és ara llum.

Sempre ho havies temut.

El teu personatge s’impossa

ara en totes les teves relacions.

Queden encara mirades sinceres?

que no morin d’admiració.

Portes un vestit que la gent estima.

On queda la nuesa de l’altre,

que no veu la teva nuesa ferida,

fràgil, insegura, la teva pell fina.

T’has convertit en un producte,

que ven, aparenta amb el seu vestit

com una papallona de carnaval.

Peus de fang que ja no saben caminar,

t’ho donen tot fet. T’has fet a

la fama barata, per fora ets un monstre,

per dins un nen que s’ha acostumat

als amics fàcils. Els estimulants

i les drogues no fan fugir 

la esquizofrènia del que veuen

els altres i el que tu saps.

Fama, desconexió, autodestrucció.

Unaltre Jove Mite Mort.

Potser quedi el geni,

aquell plus innadaptat.

BaTALLes

ELS EStELS De Dins EL coS,

LLiuren baTALLes que ja

sAbEn GuAnyadES o perdudES.

El dEStÍ seguEIX mut lES sevES passES.

ALLò que s’EScrIu En Pedra ÉS LLeI,

les possIbIlItats es consumeIXen

com la darrerA cigarretA del diA.

LA ceNDrA és polS d’uNA viDA iNNaTA.

El quE ÉS, MENTEix TOT El quE nO ÉS.

Queda un SOSpIR eTeRI,

com la bOira a peU de LLaC

A puNtA de diA d’uN hiVerN glAçAt.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar