De jove ballarina,
de madura fumadora,
intentava tenir un bar
amb bon ambient.
Em va recomanar un llibre,
Verónica decide morir.
Els pensaments
giraven com una rotllana.
Més gran en cadira de rodes.
Que els àngels,
que et feien ballar,
il·luminin els teus dies aturats.
Que la quietud sigui calma serena.
El dessert, font de infinitud,
i la desesperança esperança
més enllà d’aquí.
Un petó
Sembla existir sense pretendre res,
ni una mirada, ni cap sentiment.
Es mou com qui no té pressa,
amb naturalitat calmada i deixadessa.
Vesteix com si el món fos casa seva
i la ciutat la seva habitació.
Tracta la gent amb confiança,
desconegut amic de la infància.
Lliure, lliure de quasi tot,
el present aprop i el desig llunyà.
El seu cos i la seva ment
transiten la vida a pams,
com una ballarina de valsos pausats.
Serena, atenta,
ja ha trobat abans de buscar,
i sembla que no ho sap.
Blog de Poesia de Jordi Querol 