Havia canviat per dins
però la roba que portava era vella.
Els amics ja no la comprenien,
ella tampoc a ells.
Deien que s’havia tornat massa sèria.
Ella no tenia ganes de dissimular,
ho va enviar tot a engegar.
Ara era amiga del silenci,
dels marges de les pàgines i els camins,
dels núvols baixos que acaronen la terra
i no amaguen el paissatge des de la carena,
de la gent humil i generosa,
que se sap fràgil
com una fulla despresa de l’arbre,
de la tranquilitat, la pau
i de viure desinteressadament
els dies i les nits.
Doncs allò que podia trobar
és més gran
que allò que podia buscar.