El capvespre cedeix.
A principi de Setembre,
quan les festes majors
belluguen la cua,
i treuen foc per la boca,
inspirades en el dracs,
obro, després de la pluja,
la finestra de l’habitació,
i entra l’aire fresc,
mossegant la calor espessa.
La llum del sol va desapareixent
lentament i pausada,
així com va minvant la ment inquieta.
Contemplo
les extremitats com van aprimant-se,
les ombres es mengen la pell
de color gris daurat cada cop més fosc.
A mida que s’instal·la la nit,
semblo un esquelet.
Mor el dia i mor el cos.
La ment serena contempla,
la ment serena imagina.
Només queda la ment serena.
Etiqueta: capvespre
Capvespre de Nou
Baixa el sol,
com si li fes vergonya,
imperceptible.
Els seus raigs s’acomiaden per avui.
El capvespre és el nou rei.
Es recull el dia, silenciós.
Algunes ànimes neguitegen,
la pèrdua de vida anuncia la foscor.
Altres senten la pau,
amants del recolliment interior,
les estridències del dia
donen pas a la quietud serena.
La llum parella les dissonàncies.
Uns i altres viuen l’horabaixa
com les campanades del cel,
anunciant que el cor i el dia
caminaran agafats de la mà.
Blog de Poesia de Jordi Querol 