La mirada perduda floreix a l’interior.
Mirar el no res, badar i contemplar.
L’exterior impressiona l’interior,
i mirem ambdues realitats alhora.
És una meditació inspirada
en la mirada extasiada.
El món extern i intern ballen
agafats de la mà.
La natura, l’art, la bellesa,
amaguen un perquè, i la ment
es sent inevitablement interpel·lada.
Hi ha un gaudi i un misteri,
un secret que captiva la raó,
volem desxifrar l’esquelet de la vida.
Un secret que es troba
tan a dins com a fora de nosaltres.
És una connexió i una raó de ser
de nosaltres i l’univers.
Etiqueta: contemplació
Ell
Ell sempre està quiet,
l’aire el fa insinuar una dança,
però ell no mou els peus de terra.
Observa tot allò que evoluciona
al seu entorn, els vianants,
la pluja, les estacions de l’any,
els ocells, els cotxes, la nit i el dia.
Com no pot moure’s, coneix
com és la vida lliscant les hores suaument.
Ell tot ho sap i tot ho calla.
Creix, fent de la quietud saviesa,
evoluciona ell i evoluciona l’entorn.
No és esclau de les presses,
medita la vida minut a minut.
Sap la grandesa de la quietud,
per dins el temps floreix.
Ell comprèn i sent la futilesa
de voltar el món,
el món volta al seu entorn
i comprèn, comprèn
com tot passa i tot roman etern.
És viva font d’inspiració càlida pels humans,
algunes tardes una noia s’apropa i l’abraça,
és el seu estimat arbre.
Nit Serena
El capvespre cedeix.
A principi de Setembre,
quan les festes majors
belluguen la cua,
i treuen foc per la boca,
inspirades en el dracs,
obro, després de la pluja,
la finestra de l’habitació,
i entra l’aire fresc,
mossegant la calor espessa.
La llum del sol va desapareixent
lentament i pausada,
així com va minvant la ment inquieta.
Contemplo
les extremitats com van aprimant-se,
les ombres es mengen la pell
de color gris daurat cada cop més fosc.
A mida que s’instal·la la nit,
semblo un esquelet.
Mor el dia i mor el cos.
La ment serena contempla,
la ment serena imagina.
Només queda la ment serena.
Blog de Poesia de Jordi Querol 