Estic aquí, ara mateix.
Però el temps ja ha passat.
Han passat els anys que venen,
però jo estic aquí.
Com la pedra del destí
tot passarà, els dies, els anys.
Tot està escrit, només cal
que passi el temps.
Passarà tot i seguirà passant tot.
Com una pedra, res serà
que no sigui la pedra.
Amb tot sóc lliure,
sóc el capità del meu vaixell,
el destí em deixa unes ales.
I és que tot ja va passar,
va passar als ulls de Déu
quan nosaltres erem lliures,
i ara, en el present,
la llibertat és avui,
perquè vam ser lliure llavors,
però ara és pedra.
Etiqueta: desti
Envejes, flors i destí
Despullada d’artifici, branca bruna.
Com un filferro amb espines,
nervis de vida conquerida.
Cinc pètals de blanc revelen una flor,
tendre, plena de identitat i escalfor.
La branca és com un pare generós,
font de vida plena,
vigilant i protector.
Ella és la filla que es mira severa
la seva fràgil bellesa.
La seva utopia eclipsa la grisor
del pragmatisme fosc.
Ella, amb cor il·lumina el seu entorn.
Però la mediocre
mà de l’enveja vol arrancar-la,
doncs ella és la flor
que ells no saben ni poden ser.
Callada, és la flor
que emmiralla la lletjor.
És la flor necessària
per tothom.
BaTALLes
ELS EStELS De Dins EL coS,
LLiuren baTALLes que ja
sAbEn GuAnyadES o perdudES.
El dEStÍ seguEIX mut lES sevES passES.
ALLò que s’EScrIu En Pedra ÉS LLeI,
les possIbIlItats es consumeIXen
com la darrerA cigarretA del diA.
LA ceNDrA és polS d’uNA viDA iNNaTA.
El quE ÉS, MENTEix TOT El quE nO ÉS.
Queda un SOSpIR eTeRI,
com la bOira a peU de LLaC
A puNtA de diA d’uN hiVerN glAçAt.
Incert destí
De cop, no saps si has arribat,
després d’allò que va passar,
o encara has de començar.
Destí i incertitud.
Mentre el cim es desfà
en rocs que cauen per la tartera,
la fita queda més aprop.
MIRACLES
L’univers sobrevola els dies
corregint la llibertat dels homes i dones.
Com si d’una película es tractés,
canviant alguns fotogrames,
canvia el seu destí.
D’això en diem miracles.
No ens arriba la comprensió.
Blog de Poesia de Jordi Querol 