Envejes, flors i destí

Despullada d’artifici, branca bruna.

Com un filferro amb espines,

nervis de vida conquerida.

Cinc pètals de blanc revelen una flor,

tendre, plena de identitat i escalfor.

La branca és com un pare generós,

font de vida plena,

vigilant i protector.

Ella és la filla que es mira severa

la seva fràgil bellesa.

La seva utopia eclipsa la grisor

del pragmatisme fosc.

Ella, amb cor il·lumina el seu entorn.

Però la mediocre

mà de l’enveja vol arrancar-la,

doncs ella és la flor

que ells no saben ni poden ser.

Callada, és la flor

que emmiralla la lletjor.

És la flor necessària

per tothom.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar