Despullada d’artifici, branca bruna.
Com un filferro amb espines,
nervis de vida conquerida.
Cinc pètals de blanc revelen una flor,
tendre, plena de identitat i escalfor.
La branca és com un pare generós,
font de vida plena,
vigilant i protector.
Ella és la filla que es mira severa
la seva fràgil bellesa.
La seva utopia eclipsa la grisor
del pragmatisme fosc.
Ella, amb cor il·lumina el seu entorn.
Però la mediocre
mà de l’enveja vol arrancar-la,
doncs ella és la flor
que ells no saben ni poden ser.
Callada, és la flor
que emmiralla la lletjor.
És la flor necessària
per tothom.
Blog de Poesia de Jordi Querol 