FER MIQUES L’HORITZÓ

Fer miques l’horitzó al palmell de la mà.
Quan el futur fuig fugaçment
de la ment, quan les il·lusions
desapareixen,
com els núvols, en una tarda d’estiu.
Quan has trencat el camí,
la nit queda, suspesa d’un fil de seda,
quan tot s’entrebanca, per res
neix l’ansietat acariciant, la cara
arrugada de la matinada.
Un vers apareix
un desig desapareix, i com un miracle
l’horitzó perdut s’allunya
i reneix més gran,
més savi,
més important.
Per la vora de l’aurora.

TÓRTORES

​Era llum d’estiu,

les sabates fa temps que riuen,

les muntanyes deixen l’empremta a les cames,

la nit fondrà l’horitzó

i veurem el crepuscle de la matèria.

Caminant de nit

sentirem les tórtores aixecar el vol.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar