Els esglaons de la vida
pugen aventurers i tentatius els primers,
ferms i constants els mitjans,
sossegats i costeruts els darrers.
La mirada s’eleva sobre el passat
i cap amunt al cel.
Les baranes, les aturades,
les sabates, les forces.
Esglaons que eren il·lusions són enyorances.
Per què ho voldria saber tot?
Podria estar ben segur de coses ben segures.
Arribar tan enllà com fos possible.
Atrapar el futur.
No seria presoner de les certeses?
S’acabarien els dubtes, i amb ells
la fragilitat de les il·lusions.
Només per això ja no sé si seria jo,
o algú altre que s’ha begut l’enteniment.
Blog de Poesia de Jordi Querol 