La terra donant l’esquena al sol
a la vora del mar.
Les onades platejades
es persegueixen sense èxit,
moren rebels a la sorra
deixant el darrer alè.
És una música ancestral,
nascuda sense oients.
El murmull del planeta respirant,
onada rere onada
ens crida a respectar-lo.
– Estic viu, com vosaltres,
i sóc el vostre bressol.
Quan no hi ha presses a fora,
i no hi ha presses a dins
som amics nostres i del temps.
Qui mira el mar amb presses?
El mar si fuera río
desembocaría en sí mismo,
y conocería los secretos de la vida.
Sense res pretendre,
natural, continguda, amable.
El sol surt de l’interior
i és pon a l’exterior.
La lluna li té enveja.
Els arbres l’abracen
amb branques delicades.
El mar respira profundament
en pensar-la.
Les muntanyes es posen
de puntetes per fer-se veure.
La pluja només rega les seves roses.
El vent es torna suau i fresc
i la terra i el cel es miren
sorpresos de la seva captinença.
La mar dorm
quan el vent
acarona les seves galtes.
Respira suau
onada rere onada.
Blog de Poesia de Jordi Querol 