Un canvi de mirada canvia el passat,
el pot convertir en buit o fems.
Canvia el present i el futur,
el pot convertir en una epifania.
Sols un canvi de mirada
al perquè de tot plegat,
a les motivacions amagades
entre la pell i la carn.
Una mirada valenta, despullada,
sincera que dissolgui les aparences
i la fullaraca de l’entorn.
Quan sols quedi Déu i un mateix.
Aquests ulls teus,
on s’extravia el temps,
que em miren i jo veig en tu
el mirall del teu cor.
I no sóc jo que sóc,
ets tu que mires.
El alma suspira por el agua
del pozo del jardin del Edén.
Está en una pequeña cima
accesible pero brumosa.
Es un suspiro ahogado
por los cascabeles de la mente
y las necesidades autoimpuestas.
No se trata de huir,
más bien de encontrar lo extraordinario
en lo ordinario, la improbabilidad
de cada maravilla que los vientos
esparcen alrededor del mundo,
de los días y del reverso de la pena.
Acostumbrar la mirada a la belleza
de existir en la tierra herida.
Ver menos negrura aquí
y más magia en todas partes.
Mis ojos descansan en tu mirada,
esperando descubrir qué pasó.
Tota ella era tristesa,
esmaperduda,
mirada al no res,
deixada anar en un sofà
que l’abraçava inútilment.
Els palmells hivernaven
sobre les cuixes sense propòsit,
les sabates tortes
es tocaven per la punta.
La pell de la cara li pesava,
la realitat l’havia maltractada.
Es sentia perduda i abandonada.
Una fugida l’empentava
a negar-ho tot, a tancar-se,
a no voler sentir res.
Desitjava convertir-se
en una pedra, i li semblava
que ho estava aconseguint.
Llavors es va adormir
i tingué un somni.
Era una roca amb ales,
volava i deixava enrere el desert
per endinsar-se en un poblet
envoltat de prats.
I mirava enrere i veia el desert,
i mirava endavant i veia els prats.
Llavors va mirar de nou el desert,
i amb una altra mirada,
el veié transformat.
Quan es va despertar, unes llàgrimes
li enterbolien la visió.
Ella es va refregar els ulls.
Blog de Poesia de Jordi Querol 