Que les frases dels dies
nodreixin les nostres ànimes,
com la terra, l’aigua i el sol
nodreixen els arbres i els vegetals.
On possem les orelles?
La brutícia quedara muda
on no hi hagi orelles ni ulls.
No volem créixer amb paràsits
que ens robin la vida.
Obrir el bagul de les pertinences,
treure-li la pols una a una,
i adonar-nos de la bellesa
que desprenen. Qualitats, dons,
amics, família, tot allò que anima
les ànimes i els seus miracles.
Agraïr és posar l’atenció en tot
allò que tenim o em tingut,
la vida en la terra,
la terra de la vida,
el sol, la lluna, la natura, el mar,
les muntanyes, els rius, els prats,
aquella flor o aquell viatge.
La màgia que embolica
els nostres regals.
Mirar, mirar bé
i defugir la ceguesa
de la monotonia.
Por no mirarme,
en la cárcel de tus párpados
mis ojos cumplen condena.
No són teus aquests ulls,
te’ls han deixat
per a descobrir el dia en la nit,
per a trencar les màsqueres
del teatre de la vida,
per a trobar les arrels del xiprer
que s’enfila cel amunt,
per mirar cap a dins
i veure les trinxeres d’una guerra
que ens cega el nostre cor.
Blog de Poesia de Jordi Querol 