Li faltava una pota,
com tants d’altres.
Al carrer peatonal
picotejant un tros de pa,
que altres coloms no
li sabien treure unes engrunes.
Ell, el colom esguerrat,
posava el cos a sobre
el tros de pa, fermant-lo,
llavors picotejava sense
que es mogués, traient-li
molles que s’empassava.
Absort en el seu menjar,
va passar un camió.
Com un petit globus va explotar.
Llest, però distret.
Com tants artistes capficats
en la seva obra,
va ser atropellat
passant a la posteritat.
Jo aquí, viu,
tú enllà, no sé on, mort.
No entenc. No ho entenc.
No sé que és estar viu o estar mort.
Però crec que
no pot haver-hi tanta diferència.
Ser o no ser.
Resoldre l’antítesi
en un nivell Superior.
El tronc de l’arbre ja era tort
quan va rebre un llamp del cel.
Va ser un dia més negre que gris.
Part seva era ara cendra en vida.
Va somniar moltes nits
amb ànimes perdudes
que no troben el camí.
S’havia d’acostumar a compartir
la seva part morta
amb les seves restes vives.
Era més fort del que semblava,
les seves arrels eren com mans gegants
agafades a la terra,
xuclant l’alè subterrani
i lliurant-lo a la llum del dia.
Passats uns anys,
un àngel va seure
a les seves branques
i li va deixar un missatge.
Qui mira la mort,
mira la veritable vida.
I ell va viure més que mai.
La llum anima la matèria d’aquest jardí.
És mitja tarda d’estiu,
les ombres de les fulles
dels arbres i plantes s’alternen
en clarobscurs de vida i mort.
A cada racó d’aquest món,
el vent suau dirigeix aquesta dansa,
el que llueix, de sobte es torna fosc,
i les foscors reneixen juganeres.
La mort fa lluir, fugaç, la vida.
Vibren els colors,
valents, desafiants, ferits;
com un quadre impressionista viu
sense marc protector.
Com un cant oriental,
l’aire és l’alè de la vida,
que mou els renaixements
a samsara, esperant un dia,
finalment, alliberar-nos en Déu.
Blog de Poesia de Jordi Querol 