Pas a pas

Pas a pas passen les nostres ombres

pels carrers dels silencis,

ombres secretes de pols

que no troben l’aire on respirar,

el vent on voleiar,

la gent amb qui compartir

ni que sigui una mirada de complicat.

Ombres que van encongint el cos,

arrugant-lo, fermant-lo,

convertint-se en una samarreta

massa estreta que ens roba

la naturalitat dels nostres moviments.

L’ànima es sent pesada i emmanillada.

I un dia s’estripa, si, la samarreta

s’estripa. Un àngel baixa,

i deixa un do en una persona

que ens allibera com una bufada

a una flor de dent de lleó.

OMBRES DEL PASSAT

La llarga tempesta nua s’allunya.
S’obren els núvols tremolosos
i la claror es reflecteix tèbia
als bassals immaculats.
Els cos reclòs no veu la llum,
la negror perdura muda
a l’ànima insegura.
Ara ja no és l’albada
qui aixeca el dia,
són les ombres del passat
que estenen la nit.
Quan el dol de vida neix,
les passes trepitgen
l’àrida buidor
de la vida absent.
Mossegant
engrunes de saba
cada dia una mica més grans.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar