L’art de transferir propietats
d’una cosa a una altra i descobrir
una nova realitat seva.
L’art de dir en poques paraules,
cap destorba ni dilata el contingut,
la força de la immediatesa.
L’art de veure l’ànima d’alguna cosa.
L’art de descriure un fet poètic
amb paraules despullades i efectives.
L’art de sobreviure a la mediocritat.
L’art de vestir una nimfa
i que sigui més nimfa.
L’art de despullar una màscara.
L’art d’embellir i que sigui més ell
allò que no apreciavem.
L’art en paraules.
I que és una paraula sinó allò
que és el món?
Etiqueta: poesía
poesía
Escriure poesia
Fa dies que no vens a veure’m,
i no em trobo.
Vindré a trobar-te,
i si els déus volen
em trobaré.
Aquells poemes
Aquell poema que embolica
la lògica i que surt a pases curtes.
Aquell poema radical, que neix
a l’estómac i que es vomita incontrolable.
Aquell poema sentit que navega
amb bon vent a port segur.
Aquell poema que cau del cel,
versos que surten de l’inconscient
amb punts i comes, només s’han d’escriure.
Aquells poemes que són un tribut,
i que surten a fora tal com viuen a dins.
Aquells poemes teus com les costelles,
que són la enciclopèdia de la teva vida.
Aquells poemes nascuts d’un vers
que s’obre com una flor, pètal a pètal.
Aquells poemes escrits i amagats.
Aquells poemes no escrits
que moren amb els seus secrets.
Aquest poema, escrit d’una ventada sobtada.
Manifest poètic
Metàfores cúbiques,
perspectives extremes i expressives.
Llum i color a la monotonia,
impressionisme,
despertar els sentits,
sensualitat.
Concepte despullat,
vestit a l’hivern de la paraula.
Inconscient però consistent, surrealista.
Síntesi de pedra trencada,
Atrevit, arriscat, certer.
Geoda vella dels temps,
reflexes plurals, batecs de robi,
magrana viva.
Buit, precipici, vertical.
Despertar a la riba
de la poesia abstracta,
a la posia dels temps.
Del jo plural.
Muchachita
Un fogonazo casi irreal de poesia.
Tu vestido de niña desaliñado,
tus pies descalzos en la calle embarrada.
tu cabello largo algo revuelto y rigido
porqué tu te lo lavas cuando llueve
y hasta hoy el cielo estaba callado.
En tus desnudos brazos bailan unas pulseras de colores vivos de plástico desgastado.
Esa cara, de piel apagada
por el polvo de tu mundo, realza
tus ojos grandes de color plata,
luminosos como si toda la luz
desaparecida del dia se concentrara en ellos.
No tienes nada, salvo que lo tienes todo.
Tienes el juego en tus carreras,
tienes la despreocupación insultante
de quien muy poco necesita,
tienes vida, años y libertad.
Un instante de lucidez,
un grito al mundo,
un desafío, una paz
y una gloria desconcertantes.
Blog de Poesia de Jordi Querol 